Tot just aquesta nit ha quedat emès el primer programa Generació Digital de format televisiu. Tros de banya ficada i reficada (de fa temps, crec que força temps) per part de la direcció del fins ara plantejament únicament radiofònic, que finalment assoleix la fita d’aparèixer en pantalla i envair espais domèstics via corpo per parlar (seguir parlant, de fet) del ventall i actualitat tecnològics del moment, servint-se quan s’escau d’aquelles arrels del camp que s’escaiguin més oportunes per donar al receptor bons punts de subjecció i qui sap si algun lligam emocional de joventut o d’infantesa digne d’agrair.

S’escau parlar de fita, tinc la sensació, i d’aquí que fa un moment hagi emprat el terme ben conscientment. No tant d’objectiu.

Vull comentar, primerament, que duc dins un deix d’incertesa semblant a aquell que aporta la darrera escena de Finding Nemo: els peixos i peixes de l’aquari de l’odontòleg se n’han sortit més que bé a l’hora d’idear la seva fugida cap a la llibertat; ficats en bosses de plàstic en remull (qui sap com han arribat a lligar-les) aconsegueixen fotre el camp en massa de la seva particular presó sense que durant el procés cridin la més mínima atenció; obren finestra i arriben a la calçada exterior; miraculosament, cap dels fotimers de cotxes que creuen en un i altre sentit la carretera que els separa del mar els esclafa en les seves penoses i particulars rodolamentes fins arribar a la ribera; i finalment, txop!, l’últim d’ells fum l’empenta final per acabar caient al seu destí aquàtic. Arribat el moment, encara tots ficats dins el seu recipient individual, s’entra en un estat d’eufòria producte de l’èxit; fins que uns pocs segons després la joia i el volum dels riures d’alegria entren en un abrupte fade out que duu a la pausa dramàtica. I és que la pregunta que flota, molt més i tot que el grapat de bosses amb peix a dins, és si era precisament aquell l’èxit del qual sentir-se’n tan cofois…

El programa és pilot, com tots els primers. Sembla aportar, però, uns indicadors d’estructura que pot ser que es mantinguin al llarg de les properes emissions: història general (Tetris en el cas d’avui; es fa dur, tot i que un es conforma a assumir-ho com a irremeiable, el viure aquests retorns a temes tan generalistes quan s’ha seguit el programa generatriu des del primer dia i en totes i cadascuna de les seves noves etapes), temàtica especialitzada (simulació de vol per obrir boca), rànking (el temps és molt escàs i l’opció d’un top-5 és més que lògica; raó de més per no jutjar gens ni mica la ja de per sí terrible subjectivitat que puguin implicar les eleccions que es facin per a cada entrega), espai de participació (veurem si ens quedem amb els vídeos enviats per tercers o s’obren altres vies de feedback de més fàcil accés), reportatge d’enviat especial (veurem igualment si l’escollit per a la tasca esdevé fixe o es tracta d’un rol que itineri cada setmana), i secció de notícies i novetats.

Havia de resultar especial, en el cas de l’arrancada, la presentació i referències al programa mare que els ha dut a aquests 25 minuts televisius. Tocava, i bé que s’ha fet, deixar anar una mínima llagrimeta fent esment al recorregut que els ha dut fins on ara es troben. Segurament n’hi havia prou, tenint en compte que a la gran majoria dels interessats no els importaria un carall aquesta petita falta a la veritat; a mi em decep (però és que al ruc de servidor el deceben fotimers d’altres coses) que no hagi constat enlloc el veritable punt de partida d’aquest equip; punt que es remunta a l’estiu de 2002, a Ona Catalana i a un farcell de carallots (aleshores uns més que altres) fixats en treure endavant una primera emissió basada en la història de PacMan i en una llista de les deu màquines més rellevants del camp de les arcade; tot plegat en un estudi soterrat i afrontant un ràtio de receptors tan minso com mancat de certitud…

S’opta pel recurs del convidat casual com a fil conductor que permeti alguns dels enllaços o transicions entre les seccions. A en Dalmau se’l veia pelet fora de joc en més d’una ocasió, no tant pel seu declarat (ho podríem deixar en pressumpte) allunyament parcial del 2.0 pur i dur, com sí pel grau d’empatia encara un punt tendre generat pels dos mestres de cerimònies (a ells els recuperaré tot seguit). Fins a quin punt hi haurà rescat d’antics convidats de l’edició radiofònica o bé es tocarà més matèria primera és quelcom que serà ben senzill de respondre en breu.

Pel que fa a les cares: procurant ser prou imparcial, crec que no s’aconsegueix transmetre ni molt menys el concepte implícit que sí es deixa palès via ràdio (“tots nosaltres som el Generació Digital”). No és pas que es pogués prescindir de fixar una o dues veus cantants (de fet, era necessari); més aviat parlo de l’enorme distància (no únicament física) que queda marcada entre tots dos presentadors i la resta. Sellas demostra estar innatament còmode i ser més que eficaç (ull, que això segon és tremendament important) tant en el llenguatge no verbal com en aquell que sí ho és; Tost, quedarà políticament incorrecte dir-ho, es queda a mitges tintes en ambdós recursos. Tothom content, però, si la mescla de pragmatisme i amor de sentits és la buscada; m’estalviaré la feina de criticar-la, que està més que provat que és el que es busca i que, ademés, funciona…

I cap al fons, ben cap al fons, la resta de l’equip que treu el nas esperant un relleu ocasional que pugui potenciar la sensació de treball interdisciplinar, aquella que els caracteritza rera el micròfon. Fins ara ben poca cosa, a banda d’algun interludi notablement forçat (som a ple rodatge) a mode d’apart teatral dels de clucada d’ull a platea (en el cas del partit de futbol a dos entre Garcia i S.T.A.R.), per bé que hi cal molta, molta més feina.

L’entorn espaial triat tampoc m’ha entrat gens recte, ves què hi puc fer. Ignoro si es buscava o no la sensació de trobar-se en un ambient que volgués respirar una certa quotidianitat, a pesar de que la temàtica tecnològica obligués a omplir-lo de referències per aquí i per allà. I el que veig, més que un context congruent barra acabat, és quelcom semblant a un taller d’experimentació que podria perfectament formar part d’un dels estudis annexos de l’Escola Massana. Molta, massa llum, i minsos tocs decoratius que, força abans que ben encaixats, resulten encastats a fe (sembla com si els marcianets tipus thinkgeek hi haguessin de ser tant si com no, per entendre’ns).

Seria molt injust que els membres del Generació Digital passessin, amb malintencionat oportunisme, per caps de turc pel que fa al ja reincident problema de l’ús idoni de la llengua. Tenim, tristament, tria sobrera a TVC per verificar que la despreocupació per evitar algun barbarisme o alguna castellanada és creixent, i per tant no haurien de passar precisament ells per més culpables que d’altres. Apuntarem, doncs, a la molt respectable encarregada de vetllar per l’assessorament lingüístic d’aquest projecte, Mireia Vilà; perquè és qui ha d’estar per sobre d’aquells qui necessiten el toc d’atenció… i de moment, s’ha quedat curta en avisos i correccions. No pas per tristament quotidians alguns missatges orals erronis es fan més suportables. Hem pogut ‘gaudir’ de petites píndoles de mal regust com ara els verbs “endivinar” o “combatir”, la suada perífrasi del “anem a…” (allò que ens deien ja fa temps a les classes de llengua: els catalans no anem a fer, sinó que fem). Especialment glo-ri-ós ha estat l’instant ZAS dels reptes sonors per a en Dalmau al final del programa: “En sents (sic)?” (Tost); “Sí, encens i mirra…” (Dalmau). Se me’n fot a més no poder si es veu per part meva desig de fer-ne sang massa espessa; a la nostra pública se li continua suposant que el bastó continui vetllant en la màxima mesura, si no per agredir, sí per amenaçar si més no…

A una setmana vista per la segona tongada, em convé alçar tots els (pocs) judicis de valor que he emès a la categoria d’efímers. Essent el més natural que el programa vagi millorant, i tenint com tinc sabuts el camí d’arribada i les virtuts que també transmet, és honest, especialment després de mullar-se, desitjar que arribin les possibles millores per a què, en efecte, l’objectiu del qual parlava també comenci a agafar forma i no es quedi tot plegat en fita sense acabar de consumar.